Font: Unsplash
El Senegal és un dels països més estables del continent africà. Des de 1960, les transicions de poder han estat pacífiques i no han tingut lloc atacs terroristes per part de països veïns. L’estabilitat política ha garantit al país una dinàmica econòmica positiva, un ecosistema econòmic propici (almenys en comparació amb altres països de la regió) i alguns avanços cap a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).
El sector terciari constitueix el principal contribuent al PIB, al qual segueix un sector primari dinàmic complementat amb un potent subsector agroindustrial i químic (basat principalment en els fertilitzants). A pesar que, en general, el sector del petroli i el gas, així com la indústria extractiva, no estan plenament desenvolupats, també contribueixen al desenvolupament del país.
En 2014, amb la finalitat d’aprofundir en els avanços obtinguts en matèria de desenvolupament econòmic i social, el govern senegalès va llançar el Pla Senegal Emergent 2014-2035, on s’identifiquen els principals reptes econòmics i socials amb la finalitat de superar-los en els pròxims 14 anys. Els principals problemes del Senegal són la ràpida urbanització incontrolada, que provoca un gran nivell de pobresa entre la població rural que es desplaça a les zones urbanes, i l’existència d’un sector informal massiu, la qual cosa explica el baix nivell de desocupació al país. A més, la falta d’accés universal a l’educació continua sent un problema, amb gairebé 1,5 milions de nens fora del sistema d’educació formal i amb una quantitat significativa de nens i nenes que assisteixen a escoles alcoràniques[1]. Així mateix, aquests reptes s’han vist greument agreujats per l’actual pandèmia de la COVID-19. De fet, malgrat els progressos realitzats pel país, la pobresa continua sent un dels majors problemes del país, amb un 38% de la població que viu per sota del llindar de la pobresa en 2011. La falta de dades disponibles en els últims anys sobre els indicadors de pobresa, així com el fet que el IDH continuï sent molt baix (fins i tot per sota de països en guerra com Síria), mostren clarament la necessitat d’avançar cap a un desenvolupament més inclusiu al país.
En aquest sentit, abans de l’esclat de la pandèmia de la COVID-19, el govern senegalès va posar en marxa una Estratègia de Protecció Social en 2017, amb l’objectiu d’establir un conjunt de mesures de protecció social i seleccionar a la població vulnerable per a efectuar plans de transferència d’efectiu. Quant als serveis sanitaris, el govern senegalès ha millorat considerablement l’accés als mateixos, contribuint, d’aquesta manera, a la consecució de l’ODS 3, relatiu a la vida sana i el benestar.
Les estadístiques presentades en aquesta infografia han estat recopilades per GlobalCAD a partir de les dades d’organitzacions internacionals, en el marc d’un projecte realitzat al 2020 que ha consistit en un mapatge del compromís de les empreses a Àfrica Occidental i Central per a identificar aquelles amb major potencial per a associar-se amb UNICEF.
A través d’aquest estudi, es van posar en marxa algunes iniciatives rellevants, com la Fondation du Secteur Privé pour l’Éducation en 2013, amb la finalitat de fer costat als nens i joves a través de l’educació tècnica, tenint en compte la situació dels talibés[2] i proporcionant-los la possibilitat de tornar a l’educació formal.
Com a complement a aquests esforços, conjuntament amb el Ministeri d’Economia, Finances i Planificació del Senegal, UNICEF va llançar en 2017 una Plataforma Multisectorial de Responsabilitat Social Empresarial (PM-RSE). Aquesta iniciativa va proporcionar suport social i tècnic per a comprometre i promoure els actors del sector privat i contribuir a millorar les condicions de vida de de les poblacions més vulnerables, a través de la creació d’una taula de diàleg per a debatre sobre les solucions més eficaces i potencials als desafiaments del Senegal.
[1] Una escola alcorànica (àrab. kuttāb) és una institució de barri en una ciutat o poble, sovint connectada amb una mesquita en la qual els nens i nenes musulmans d’entre quatre i catorze anys es familiaritzen amb l’Alcorà. Pertany a l’educació no formal.
[2] Nens de 4 a 14 anys que assisteixen a escoles alcoràniques i estan fora del sistema educatiu formal
