Milers de milions de persones ja vivien a la vora dels seus límits, en situacions de pobresa que s’apropen als nivells de dignitat humana, quan, de sobte, va arribar la pandèmia. Clarament, el confinament ha afectat a tots, però ha impactat d’una manera pitjor als més vulnerables: a aquelles famílies que subsistien per mantenir un sostre sobre els seus caps; a aquelles que vivien en assentaments informals; i a aquelles que treballen en un context d’economia informal.
L’informe d’Oxfam “El virus de la desigualtat” ha assenyalat que la COVID-19 ha augmentat la desigualtat econòmica en gairebé tots els països alhora. És la primera vegada que això succeeix des que van començar els registres de dades en aquesta línia fa més d’un segle. L’informe denúncia com la situació actual està generant una elit súper rica que acumula riquesa enmig de la pitjor recessió des de la Gran Depressió, mentre milers de milions de persones lluiten davant la pitjor crisi laboral en més de 90 anys. Així mateix, adverteix que, tret que s’abordi la creixent desigualtat, 500 milions de persones es sumarien en 2030 a les quals ja estan vivint en una situació de pobresa avui, amb menys de €4,5 al dia.
La desigualtat sempre ha estat el gran problema per resoldre per als que ens hem dedicat al desenvolupament. S’han aconseguit grans assoliments, sí. S’han superat grans reptes sobre l’accés a oportunitats i benestar humà, també. El creixement de la classe mitjana i el seu augment de nivell de vida ha superat tots els pronòstics i expectatives de generació de riquesa i llibertat humana, per descomptat. Però cap d’aquestes afirmacions aconsegueix assegurar el lema de “no deixar ningú enrere”; de fet, el gran taló d’Aquil·les del sector de la cooperació ha estat sempre el fracàs sistemàtic en el seu objectiu de millorar les oportunitats per als més vulnerables. La desigualtat entre els quals més acumulen i els que menys tenen no deixa d’augmentar.
Un estudi recent de Max Roser assenyalava alguns dels principals assoliments i reculades combatent la desigualtat en el món. L’estudi destaca l’exemple dels Estats Units, que ha aconseguit un progrés molt substancial en els resultats de salut durant els últims 140 anys: en 1880, l’esperança de vida dels estatunidencs era sols de 39 anys; des d’aquell moment, aquesta s’ha duplicat.
Però aquesta tendència extremadament positiva ha arribat a la seva fi. Si bé l’esperança de vida de les persones a tot el món va continuar augmentant, entre els estatunidencs aquest factor ha disminuït des de 2014. Amb la pandèmia del 2020, que ja va causar més de mig milió de morts als Estats Units (un de cada cinc morts pel virus és estatunidenc), l’esperança de vida continuarà disminuint.
Complementant aquesta anàlisi, tal com va posar en evidència un estudi del Departament d’Economia de la Universitat de Harvard, la reducció d’esperança de vida està estretament lligada amb els ingressos generats per les famílies. Segons la recerca liderada per l’economista Raj Chetty, la diferència entre l’1% més pobre i l’1% més ric als Estats Units és d’uns alarmants 14,6 anys. Desgraciadament, s’estima que aquesta diferència d’ingressos i el seu impacte en l’esperança de vida augmenti com a resultat de la pandèmia.
Un altre impacte dràstic de la pandèmia que està generant major desigualtat es refereix al mercat del treball. L’informe COVID-19 i el món del treball: l’impacte d’una pandèmia afirma que els treballadors amb baixos ingressos i poca qualificació són els més afectats per la pandèmia. Tan sols en els primers nou mesos de pandèmia es van perdre nou milions d’ocupacions. Com era d’esperar, els joves i les famílies dependents de l’economia informal protagonitzen aquesta categoria. El teletreball no funciona ni per als pobres, ni per als joves de baixos ingressos, ni per a les famílies que treballen en sectors informals.
Pel que sembla, fins a les institucions tradicionalment més neoliberals, com el Fons Monetari Internacional, han acabat reconeixent la importància de la igualtat per a promoure el bon acompliment econòmic (inclòs el creixement i l’estabilitat). El premi nobel d’economia Joseph Stiglitz ha realitzat una crida per a no tornar a la normalitat anterior i proposa una reescriptura integral de les regles de l’economia. Afirma que, durant el regnat del neoliberalisme, no es va prestar suficient atenció a com polítiques com la liberalització del mercat de capitals i financers van portar a una major inseguretat individual, així com a una major incertesa macroeconòmica.
Així i tot, encara hi ha espai per a l’esperança. Si la pandèmia ha accentuat la desigualtat, també ha desmitificat uns certs dogmes del pensament econòmic convencional. Aquesta crisi triangular (econòmica, sanitària i social) ha deixat en evidència les limitacions de l’ortodòxia econòmica i els seus models, demostrant com d’essencials són les institucions públiques a l’hora de garantir els serveis bàsics per a tota la ciutadania. També ha permès destacar quines són les ocupacions que generen més valor en època de crisi: els sanitaris, la logística, el comerç i el transport; i que, en definitiva, pensar en el benefici comú és la manera més eficient d’aconseguir la seguretat i el benestar individual.
