Una llar segura per a tots: repensar la intel·ligència de les ciutats
Des de fa més d’un any, la vida global s’ha trastocat completament, llançant un missatge d’alerta sobre la nostra vulnerabilitat com a espècie i com a organització social.
Avui sabem que la irrupció (global) de la COVID-19 no és fruit de l’atzar o d’una estratègia conspiracionista a gran escala. L’alteració sistemàtica dels ecosistemes que portem executant com a espècie des de fa dècades està evidentment relacionada amb la propagació de malalties infeccioses, a través del fenomen de l’efecte colateral, o del salt interespecífic, el qual constitueix l’origen del 70% de les malalties humanes. Aquest concepte defineix la ruptura de les barreres de l’espècie per part de patògens presents en els animals cap a altres espècies i cap als humans.
La WWF estableix un eix de conseqüències entre la destrucció de la naturalesa, l’avanç del canvi climàtic i el creixent risc de pandèmies. La conclusió és clara: com podem imaginar, la nostra salut depèn de la salut del planeta.
En aquells hàbitats cuidats, els patògens es distribueixen entre diferents espècies i així, generen un equilibri protector per a l’ésser humà. Aquesta balança es trenca amb fenòmens com la intensificació agrícola i ramadera, el consum d’animals silvestres i el trànsit d’espècies, però també amb processos multicausals com la desforestació i el canvi climàtic.
Urbanització descontrolada
La urbanització és un dels agents que incideix en la destrucció dels hàbitats de les espècies. Al mateix temps, el creixement urbà descontrolat genera dificultats per a proveir serveis bàsics decents per als ciutadans. Podem destacar, en particular, les faveles, ja que constitueixen la màxima expressió de la pobresa urbana i la desigualtat.
Històricament, la urbanització i el desenvolupament econòmic han anat acompanyats. No obstant això, en països en desenvolupament, i particularment, a l’Àfrica subsahariana, moltes ciutats experimenten una urbanització accelerada que s’associa a condicions de vida precàries.
L’informe The World Social Report [II1] destaca que l’exposició sostinguda a la pobresa concentrada en zones urbanes mal servides condueix a la marginació i l’exclusió, reforçant els mecanismes que perpetuen la pobresa i el desavantatge social.
Per això, la reducció de desigualtats passa per satisfer les necessitats d’ús de la terra i l’habitatge de les persones, garantir l’accés als serveis públics i a les infraestructures, així com per millorar la connectivitat i l’accés a l’ocupació formal i decent.
No obstant això, detenir els efectes negatius de la urbanització descontrolada no sembla fàcil: per primera vegada en la història, en l’actualitat, més persones viuen en zones urbanes que en zones rurals i aquest número encara ha de créixer de 4400 fins a 6700 milions en 2050.
La ciutat intel·ligent
Si la ciutat sembla ser l’entorn més comú de les societats del futur, és clar que la batalla per una transformació positiva de les tendències actuals es lliurarà al terreny urbà.
La pregunta que cal fer-se és la següent: Com podem trobar un model urbà sostenible, que sigui capaç d’oferir solucions de manera realista als fenòmens de pobresa urbana, desigualtat i d’explotació intensiva dels entorns naturals?
Hi ha pocs conceptes tan polèmics com el de “Ciutat Intel·ligent” en el discurs del desenvolupament. Associat tant al màrqueting de la ciutat híper connectada com a la sostenibilitat que reclamen les polítiques de desenvolupament, el terme emfatitza la necessitat de fer inversions en el capital humà, en les infraestructures de transport, la governança participativa i la gestió eficient dels recursos.
Segurament la proposta definitiva passa per una apropiació local d’aquest terme, en funció de la cultura, la història i les condicions de cada ciutat per a trobar una manera intel·ligent de viure. En qualsevol cas, per fer front a aquest desafiament, cal portar a les nostres polítiques i pràctiques quotidianes el que actualment es mou únicament en forma de discurs normatiu.
L’economista Thomas Pikkety afirma que el relat propietarista, emprenedor i meritocràtic que ha legitimat l’estat de coses (incloent també les desigualtats) de la nostra organització social mostra una fragilitat que estem obligats a abordar de manera global.
Contràriament a aquest plantejament, l’autor de Capital i Ideologia situa la construcció d’una societat més justa a partir de l’organització de relacions socioeconòmiques, de propietat i distribució d’ingressos i patrimonis orientada a garantir les millors condicions de vida per a tots els seus membres.
Anant més enllà, podem afirmar que aquestes solucions han d’integrar també models de relació amb la naturalesa més equilibrats, que reconeguin a les altres espècies com a iguals pel que fa al dret de viure en les millors condicions de vida possibles.
La resposta als desafiaments del nostre temps passa per transitar del discurs a la praxi. Aquí, la ciutat, considerada com a entorn local, com a l’eix d’aquell famós eslògan de “Pensa globalment, actua localment” és l’escenari inevitable de tots els assajos possibles.
