Estem en una època de canvi i transicions. Si ja totes i tots assumim que el que realment mai canvia, és el constant canvi, això comporta transicions importants: no sols transicions econòmiques i ecològiques, de sectors que hem acabat reconeixent com a obsolets, sinó transicions socials. Transicions de convivència, que estan revolucionant com ens relacionem, com ens comuniquem, i en definitiva, com utilitzem l’espai públic de les nostres ciutats. La pell de la nostra ciutat.
Molts apunten al fet que els reptes de gestionar la situació transcendeix l’assignació de fases de contenció, d’ones i pics pandèmics, i que estem desgraciadament en l’inici d’allò que alguns comencen a nomenar ja com la nova era pandèmica.
Mentre els països d’ingressos alts i mitjans amb sistemes de salut més efectius lluitem per detectar i contenir els efectes de la COVID-19, és just en aquest moment quan estem començant a comprendre el desafiament d’abordar aquesta pandèmia emergent en els països d’ingressos baixos i en els assentaments informals. Els territoris en aquests països, que en la seva majoria no estan preparats per a gestionar, fins i tot, les més modestes interrupcions en el subministrament d’aliments, aigua i energia, ara es troben totalment exposades a l’estrès que la COVID-19 està exercint sobre els serveis públics i privats de la seva ciutadania.
Els assentaments informals manquen d’infraestructura i serveis bàsics, i per aquesta raó, és molt difícil prevenir la propagació de la malaltia. Per exemple, rentar-se les mans és extremadament difícil quan l’accés a l’aigua neta és limitat i les fonts d’aigua es converteixen en zones de contagi. El distanciament social és gairebé impossible de posar en pràctica ja que en aquestes comunitats la densitat de població és molt alta i l’espai públic molt reduït. La autocuarentena és a penes una opció per a les famílies de baixos ingressos, ja que la majoria dels membres són treballadors informals i depenen dels seus ingressos diaris. Quedar-se a casa no és simplement una opció.
En aquest context, les dones, que constitueixen un percentatge desproporcionat del nombre de treballadors del sector informal, són les més afectades per la crisi, i la vulnerabilitat de grups particulars, com els ancians i els nens, també s’ha accentuat.
A causa d’això, avui, més que mai, cal treballar en els marcs de gestió inclusiva i sostenible en zones urbanes, i també sembla més apropiat que mai enfortir la capacitat de les comunitats de ser més resilients davant les adversitats.
Els conceptes que estàvem utilitzant com a solució per a resoldre alguns objectius de desenvolupament vinculats amb la gestió urbana, com la planificació inclusiva i sostenible del territori, o l’enfortiment transversal de la resiliència, s’han convertit en els eixos angulars essencials per a aconseguir gestionar, no sols la crisi pandèmica, sinó la complexa fase de recuperació que vindrà després i marcarà el tipus de societat que volem proposar per a la nostra convivència i per a les nostres futures generacions.
